RSS

Opinió i acció

04 de novembre de 2009

El racó de les cues de pansa. Capítol 10

Històries sardanístiques

Per l'ANZAME (aZm)

El Duc d'ANZAME 

Joan Monso Gispert 

EL RACO DE LES CUES DE PANSA

UN PREGONER DE REUS, ANOMENAT, "LO NUNCI"

Els pregoners són uns personatges gairebé en desús donat que el servei d'altaveus, radio, premsa i televisió, compleixen la seva funció de comunicants .

També les males llengües (políticament parlant) formen part de l’informació. A Reus, hi ha constància d’aquest personatge, que es remunta per allà els anys 1844 al 1868, anomenat "Lo Nunci"

El càrrec l’ostentava un home que es deia Pere Monsó Valero, com a funcionari municipal, i que va morir l’any 1872. Güell i Mercader, en un dels seus llibres esmenta que l’Ajuntament revolucionari va decidir suprimir aquest càrrec, perquè, perque sent públiques les sessions municipals i el fet de què fossin publicades per la premsa, feia innecessari que el pregoner esbombés pels carrers allò que passava a la Casa Gran , més o menys com ara que no s’entera ningú del que passa a no ser que sigui quelcom sonat. És per això que els plens són en horaris laborables i només hi poden assistir el jubilats o gent a l’atur. Passant els anys i l’Ajuntament, considera necessari que, a partir de l´11 de maig de 1897, s’acordava anomenar en l’exercici del càrrec el fill de l’anterior, Joan Monsó Gispert, que continuà com a tal, fins el 1939/40 quan queda suprimit l’esmentat càrrec definitivament, agafant el relleu Radio Reus que era l’única existent.

Sembla que el nostre personatge, amen del càrrec de Nunci, era, a la vegada, ordenança municipal, treballador infatigable i enamorat de la seva família. Moltes families disposaven del "maset" i allí, s’hi organitzaven diades i revetlles per les festes senyalades en plan modest. Les tardes d’estiu s’organitzaven ballades els joves, mentre la gent gran jugava a les cartes per matar l’estona. A les hores les "boites" , "discoteques" etc. no s’havien “inventat”.

El senyor Monsó era molt afeccionat a la lectura i també a la musica, tant és així que, per allà l’any 1923, va ser dels fundadors de l’Associació de Concert de Reus, també tenia gran habilitat amb el pinzell. Una de les seves afeccions eren les curses de braus que es celebraven a la veïna plaça de Tarragona.

Els seus tocs amb la trompeta, refinats i aguts, convertia amb art, la tasca de pregoner, donant unes entonacions especials als seus pregons. La gent sortia als balcons i s’arremolinava al seu costat per sentir lo que anava a dir. Tothom callat començava el banb municipal. Anunciava esdeveniments importants, com va ser la proclamació de la II República. A consequencias de l’inici de la Guerra Civil i donades les disbauxes als carrers, el Comitè Antifeixista , el 25 de Juliol del 1935, donava per acabada la perillosa situació encetada el dia 20 de juliol anterior, perque els ciutadans es reintegressin a la vida normal per gaudir de la tranquil·litat

Va ser sempre un fidel complidor de les ordres rebudes del Municipi, prova d’això és, que es va mantindre al seu lloc, malgrat el canvi polític del país.

A banda dels pregons oficials, també es realitzava a nivell particular, com anuncis de les sessions de cinema, dient ""..Aquesta nit tindrà lloc al Kursaal...(allargant la lletra "u")) com al final de la lectura del anunci de la Sala Reus,...reusenses a la Sala Reus ¡¡. També anunciava la venda de vi, sempre tenia el mateix text "..Qui vulgui comprar vi, de propietari, a 25 cèntims el litre, que vagi al carrer..." variant el carrer segons cada cas.

Les pèrdues de carteres s’esdevenien, quasi sempre, als dilluns a la nit, mes que pèrdues, és que les havien "buidat" a les sales de joc o en algun cafès de cambreres” (carrer de Vallroquetes o el “Novelty” de la plaça Catalunya). Els que pagaven el pregó, acostumaven a ser persones vingudes de pobles veïns que visitaven Reus per negocis i aprofitaven per fer de les seves, “dolce vita” o jugar a les cartes.

L’anunci curiós eren les "dides" (Dones que donaven mamar als nadons d’un altra dona) , era molt freqüent en aquelles èpoques per la criança dels infants, donat que el biberó no s’estilava gaire, convertint-se, l’anunci final, quasi bé obligat, i discret, deia "Qui necessiti una dida, que vingui a trobar-me, que li diré on és ".

Lo Nunci, senyor Monsó, va ser jubilat a principis dels anys 40 i va morir el 3 de gener del 1944, ostentant el càrrec d’últim pregoner de la ciutat. Sense cap tipus d’orgull i amb molt d’orgull era portador de la bandera de la Ciutat acompanyant a l’Ajuntament a “completes” per la Festa Major.

Una neta del senyor Monso, plena de vida ens ocasions l’hem recordat. Coneixador de l’existencia del personatge reusenc, al seu dia, com un dels fundador del Centre d’Amics de Reus, el vaig proposar perque el butlleti de la entitat poréts el nom de “Lo Nunci”, com a forma d’inmortalizar-lo, per la seva tasca i per haver estimat Reus.

DUC D’ANZAME