Opinió i acció

El racó de les cues de pansa. Capítol 1

Per l'ANZAME (aZm)

Benvulguts internatutes, el proposit de les meva modesta col-laboració es per fer postulat per la meva Ciutat, donant a conèixer les anècdotes que formen part de la Història Local, no vol dir que, de tant en tant, na deixem anar alguna de fresca, precisament per refrescar als nostres dirigents, presents i ausents. Si podeu passar una estona distreta, ja em dono per satisfet.

El “campaneret” va ser un immoble construït l’any 1867, va tenir un segle de vida aproximadament. Només tenia la funció de marcar l'hora al rellotge situat a la cúpula de la torre de l'edifici. Va ser enderrocat als anys 60.

Quan la piqueta municipal es posa en funcionament, no hi ha qui la deturi. Tal vegada la prepotència dels mateixos ajuntaments, actuant sobre el poble com la dictadura del proletariat. Com que son enderrocs, ens adonarem agafant postals de Reus per fer-nos capaços de les "desaparicions" dintre la zona urbana. Avui n’oferim una de recordatori del que va ser. La construcció que la va succeir, va ser l’edifici que ocupa, Caixa del Penedès i, també, en una de les plantes el Diari de Tarragona.

Es tracta de "El Campaneret", immobles situats en un dels punts mes concorreguts de la part alta de la Ciutat i tenia com a veï El Condesito i teló de fons “La Caixa” Després de la seva desaparició, el canvi va ser fulminant i gens compensat, tot per canviar un edifici emblemàtic, per un de modern que, podria estar ubicat a qualsevol punt de la ciutat. El Campaneret es va construir l’any 1867 i la seva torre -campanar marcava les hores en el rellotge de la seva cúpula, alhora, les campanes repicaven com a valor afegit. El batec del Campaneret espavilava la gent per anar a treballar o quelcom que depengués de la puntualitat. Es convertia amb el far-guia per qui no portaven rellotge, tant de butxaca com de polsera. En aquells temps era molta la gent que no duia rellotge. Mentre l’edifici es mantenia quasi en estat d’abandó, tot anava sobre rodes, mes tard, es va complicar tant que el rellotge es va aturar per convertir-se només amb "símbol" familiar en un edifici, sense vida i es mantenia com a monument Local i, per suposat, molt emblemàtic..

Com deia el desaparegut, Josep Maria Gort Sardà, que en sabia tant de l'edifici que en alguns dels seus escrits, donava a entendre l'existència de fantasmes, raó que va provocar l'enemistat amb l'única llogatera de l'immoble. Aquesta persona, com diria un castís, tenia "tela marinera" i el seu renom era " la valenciana". Enlloc de dedicar-se a fer de mestressa de casa o altres activitats, tenia un equip de dones que practicaven una de les obres de misericòrdia, com donar un lloc per dormir al “pelegrí” a mes d'escalfar-li el llit. En aquelles èpoques eren de domini públic les " cases de barrets" que exercien de forma oficial, però entenc que aquella no seria considerada com economia submergida. Per aquesta raó, algunes vegades, els seus clients, pantalons a les mans, sortien per cames. L’amic Gort, coneixedor de la situació (perquè era veí) i dels estranys moviments, en una de les seves publicacions, va denunciar que aquell immoble tenia fantasmes i amb raó. El seu quiosc va ser “cantera” d'intel·lectuals i d’altres que no tant. Allí si van formar el “savis”que volien enviar un coet a la Lluna, anomenat “Espetec”, costum, quasi tradicional que, enguany , la volen ressuscitar el grup reusenc “Ball de Diables” des d'aquí la mes cordial enhorabona. Mil i una anècdota del cèlebre kiosc. Era punt d’encontre de polítics locals i de tots els colors, tota vegada que l'idioma oficial, va ser sempre el català.

Un dels fets històric fou que allí van matar el General Joan Francesc, cap carlí de procedència alfonsina, que al davant de les seves tropes, va entrar a Reus. Un dels veïns destacats de la zona era, Lluís Mas Ossó, dels Laboratoris "Ceps", reconegut atleta dels Ploms, polític i d'esquerres que en el seu temps li van plantificar el mot de " el ros de la llevadora" (la seva mare era llevadora que atenia a les parteres) . Podríem parlar de carretó de dolços i llaminadures per la canalla, era del, senyor Chacón, que després va passar al seu fill.

L'edifici el van començar enderrocar a finals dels 60 i algunes de les postals de l’epoque, restan penjades a les parets del Bar que porta el mateix nom, mereix la pena contemplar-les.

aZm