Opinió i acció

Els dimarts, entera't del que passa, amb el Ramon Sans. Capítol 9

Ramon Sans. 79 anys. Casat. Ex-lampista i ara pagès. Apodat a la "mili" com "el rojo". Ex-campió provincial d'atletisme. Té una filla i una fill. Afiliat a la CORI des del 2007. Portaveu de la gent gran i de Medi Ambient del GM de la CORI a l'ajuntament.

Es parla de que estem en crisi econòmica, que els governs tenen que posar remei a aquest problema, però no he sentit a ningú que ens digui com arreglar aquest desgavell, em sembla que va per llarg, m'expliacaré.

A l'arribada del SEAT, la TV, i el turisme es començà a comprar a plaços d'una manera normal, però econòmicament eren suportables perquè es feien moltes hores extra. Com a professional autònom estava de secretari al gremi de lampistes-electricistes, tenia l'encàrrec d'entrevistar-me amb els sindicats per tal de buscar solucions a la primera crisi que em sofert després de la mort d'en Franco, vaig visitar al Sindicat USO que estava domiciliat a la Raseta de Sales, i vaig marxar espantat, aquells nois pretenien realitzar un projecte que a llarg termini ens portaria al desastre actual, era el següent: Calcularen el jornal d'un treballador sense tindre en compte la productivitat, el treballador tenia el dret de tenir vivienda pròpia, cotxe, trenta dies de vacances, seguretat social, segona vivenda pels caps de setmana, llavors decidiren la quantitat adecuada, UGT i CCOO pensaven igual, tan sols era necessari esperar a que explotés.

Seguidament es va inventar la societat de consum a gran escala, compreu sense necessitar-ho, compren a plaços, firmen lletres, vingueren les hipoteques amb preus prohibiitius de les vivendes, allargant el seu pagament fins a 50 anys.

Sembla que s'instala uan ambició desmesurada a les entitats financeres, guanyar molts diners amb un mínim de temps, es donaren crèdits a persones insolvents, no sé com aquesta bogeria es produï a nivell mundial, possiblement l'anomenada inginieria contable ha fet possible controlar aquestes activitats per part de les autoritats competents.

Senyors governants, ens hem gastat els diners que no teniem, dic teniem perquè ningú s'enfadi, tenim que començar de zero. Es poden imaginar que estem l'any 1939 acabada la guerra, el país estava destruït, els articles de primera necessitat estaven racionats (a Salamanca no hi eren), el sanatori estava ple de malalts dels pulmons, hi havia instalada entre la població una enfermetat anomenada sarna. Durant algun temps el pa era de farina de moresc, el paper de les llibretes d'escola era tan dolent que si escribies amb tinta es feien taques, s'escampava la tinta. De cotxes ni parlar-ne, a més no teniem gasolina, s'afusellava a la gent i qualsevol ciutadà del règim podia matar a qui li sembés, (cas d'en Pere, pastor de cabres mort al corral del carrer Closa de Freixas pel guarda termes Ferran). Passaren els anys i un dia començà a brillar el sol, no sé com ni perquè però brillava, em sembla que estem pitjor de que els governants diuen, però si estem disposats a renunciar alguns luxes que inmerescudament hem disfrutat, si acceptem els sacrificis que són necessaris, deixen de banda l'orgull, la vanitat, etc. En temps no massa llarg ens en sortirem, si no ens sacrifiquem la foscor que comença a envoltar-nos serà més llarga del que ens imaginem, però de segur que ens en surtirem, de moment a les pastisseries venen pa, i als supermercats venen oli suficient per alimentar-nos. L'any 1939 ni pa ni oli.

RAMON SANS ORTONEDA

DNI 39742147